Una profunditat invisible i torbadora
Has anat a la pàgina principal de Google.
Senzill, oi?
Què ha passat realment?
Quan coneixes una mica com funcionen els navegadors, t’adones que no ho és tant de senzill. Has emprat HTTP, HTML, CSS, ECMAscript i més coses. Aquestes són tecnologies tan increïblement complexes que arriben a marejar qualsevol enginyer si hi dóna massa voltes, i que cap empresa pot controlar ni gestionar en tota la seva complexitat.
Simplifiquem-ho una mica.
Només has connectat el teu ordinador a www.google.com.
Senzill, oi?
Què ha passat realment?
Quan coneixes una mica com funcionen les xarxes, t’adones que no ho és tant de senzill. Has emprat DNS, TCP, UDP, IP, Wifi, Ethernet, DOCSIS, OC, SONET i d’altres. Aquestes són tecnologies tan increïblement complexes que arriben a marejar qualsevol enginyer si hi dóna massa voltes, i que cap empresa pot controlar ni gestionar en tota la seva complexitat.
Simplifiquem-ho una mica.
Només has teclejat www.google.com a la barra d’adreces del teu navegador web.
Senzill, oi?
Què ha passat realment?
Quan coneixes una mica com funcionen els sistemes operatius, t’adones que no ho és tant de senzill. Has emprat un nucli, una pila amfitriona USB, un dispatcher d’entrades, un gestor d’esdeveniments, un font hinter, un rasteritzador de sub-píxels, un sistema de finestres, un controlador gràfic i d’altres, tots ells escrits en llenguatges d’alt nivell que són processats per compiladors, enllaçadors, optimitzadors, intérprets i d’altres. Aquestes són tecnologies tan increïblement complexes que arriben a marejar qualsevol enginyer si hi dóna massa voltes, i que cap empresa pot controlar ni gestionar en tota la seva complexitat.
Simplifiquem-ho una mica.
Només has premut una tecla del teu teclat.
Senzill, oi?
Què ha passat realment?
Quan coneixes una mica com funcionen els perifèrics, t’adones que no ho és tant de senzill. Has emprat un regulador de tensió, un rectificador, un multiplexador d’entrades, una pila de dispositius USB, una pila de concentrador USB, tots ells implementats a un sol circuit integrat. Aquest circuit integrat ha estat construït amb llesques extremadament primes de cristall de silici altament purificat, on hi han posat minúscules quantitats d’altres àtoms que són encastats a l’estructura cristalina, interconnectades amb múltiples capes d’alumini i coure, que es dipositen d’acord amb les pautes d’una llum ultraviolada d’alta energia que s’enfoca amb una precissió d’una fracció de micra, connectat tot plegat amb l’exterior amb cables d’or extremadament fins, tot això dins un encapsulament fet d’una resina estable dimensional i tèrmicament. Les pautes dels àtoms afegits i les interconnexions constitueixen transistors, que s’agrupen per a crear portes lògiques. En algunes parts del circuit integrat, les portes lògiques es combinen amb selectors per crear funcions aritmètiques i lògiques, que es combinen per a crear Unitats Aritmètico Lògiques (ALU). En una altra part del circuit integrat, les portes lògiques es combinen per a fer circuits biestables, que es posen en files, combinant-los amb selectors, per a crear bancs de registres. En una altra part del circuit integrat, les portes lògiques es combinen per a crear controladors de bus i decodificadors d’instruccions i microcodi per a crear un planificador d’execució. En una altra part del circuit integrat, es combinen per a fer multiplexadors d’adreces i dades i circuits de temporizació per crear controladors de memòria. I encara n’hi ha més. Aquestes són tecnologies tan increïblement complexes que arriben a marejar qualsevol enginyer si hi dóna massa voltes, i que cap empresa pot controlar ni gestionar en tota la seva complexitat.
Podem seguir simplificant més?
De fet, amb prou feines, no, no podem. Tot just podem entendre la complexitat d’un sol circuit integrat en un teclat d’un ordinador, i no hi ha un nivell més simple. El següent pas ens porta al programari que s’empra per a dissenyar la lògica del circuit integrat i aquest programari, en si mateix, té un nivell de complexitat que ens porta un altre cop al campdamunt del cicle.
Els ordinadors actuals són tan complexes que només poden ser dissenyats i fabricats amb ordinadors lleugerament menys complexes. Per la seva part, els ordinadors emprats pel disseny i la fabricació són tan complexes que només poden ser dissenyats i fabricats amb ordinadors lleugerament menys complexes. Hauríem d’anar molt avall en aquestes voltes per arribar a un nivell on es pogués començar de cap i de nou.
Un cop comences a entendre com funcionen els dispositius moderns i com es creen, és impossible no sentir-se torbat per la profunditat del que hi és implicat i no quedar-se bocabadat pel simple fet de que funcionin, quan la llei de Murpy diu que, simplement, no haurien de fer-ho.
Per a les persones no tècniques tot això és una caixa negra. Aquest és el gran èxit de la tecnologia: totes aquestes capes de complexitat queden completament amagades i les persones la poden emprar sense ni tan sols saber que existeixen. Aquesta és la raó per la qual moltes persones troben tan frustrant l’ús dels ordinadors: hi ha tantíssimes coses que poden anar malament, que alguna d’elles ho farà de manera inevitable i la seva complexitat és tan profunda que és impossible per a la majoria d’usuaris fer-hi res per a sol·lucionar-ho.
Aquesta també és la raó per la qual els costa tant comunicar-se als tècnics i no-tècnics: els tècnics saben massa de masses capes i els no-tècnics saben massa poc de massa poques capes per a poder establir una comunicació directa i efectiva. La separació és tan gran que no hi ha ni la possibilitat d’emprar una persona intermediària entre aquests dos grups, i això és la causa, per exemple, de que existeixin uns complicats serveis d’atenció a l’usuari i els seus diferents nivells. Sense aquestes estructures de suport, acabes amb la frustrant situació d’un usuari final accedint a una base de dades d’errors de les que empren els enginyers: ni l’usuari final, ni l’enginyer obtenen la informació que els cal per a resoldre el seu problema.
Aquesta és la causa per la qual la premsa del sector, i la població en general ha parlat tant de la mort de l’Steve Jobs i, comparativament, tant poc de la d’en Dennis Ritchie: la influència de l’Steve va ser a la capa que la majoria de persones podia veure, mentre que la d’en Ritchie va ser molt més avall. Per una banda, puc imaginar on seria el món de la informàtica sense el treball que va fer en Jobs i les persones que va inspirar: probablement menys enlluernador, una mica més beig, una mica més quadrat. Tot i això, a l’interior, els dispositius seguirien funcionant de la mateixa forma i farien les mateixes coses. Per altra banda, no puc imaginar-me què seria del món de la informàtica sense la tasca que va fer en Ritchie i les persones que ell va inspirar. A mitjans dels anys 80, la influència d’en Ritchie ho dominava tot i, fins i tot en aquell moment, quedava ben poc del món que hi havia abans d’ell.
Per últim, tot i que no per això menys important, aquesta és la causa per la qual el sistema de patents ha quebrat: la tecnologia ha fet un treball tan excepcional amagant la seva complexitat, que les persones que regulen i gestionen el sistema de patents amb prou feines estan al cas de la complexitat del que regulen i gestionen. Aquesta és l’última astracanada: com les discusions a l’ajuntament sobre una central nuclear que acaben versant sobre el color de la pintura de l’aparcament de les bicicletes, les discusions sobre patents dels moderns sistemes de computació acaben sent sobre mida de pantalles i ordenació d’icones, perquè en ambdós casos aquest és l’únic aspecte en el qual les persones involucrades en la discusió són capaces de fer-ho, tot i que aquests fets siguin completament irrelevants per al funcionament real del sistema sobre el que s’està discutint.
Traducció lliure d’aquest apunt a Google+ : https://plus.google.com/109060739636230777754/posts/iELyXKYuTJo
